PETIT ITINERARI MODERNISTA PEL CENTRE DE BARCELONA

A finals del segle XIX i principis del XX va sorgir el Modernisme, estil artístic que té la seva màxima expressió en l’arquitectura i les arts decoratives o aplicades com: la forja, vidrieria, ceràmica, disseny d’objectes, tèxtil, mobiliari...

Al llarg del segle XIX, la gran necessitat de mà d’obra de la industrialització, havia provocat el creixement de les ciutats. Barcelona no és una excepció. La ciutat es trobava envoltada d’una muralla amb una gran densitat de població, 890 habitants per hectàrea, quasi el triple que ciutats com París o Madrid i deu vegades més que Londres. Més enllà de les muralles hi havia un extens pla no edificable per raons militars. Les males condicions de salubritat i higiene que aquesta situació comportava van fer créixer un moviment a favor d’enderrocar les muralles i l’autorització per poder construir una ciutat nova a l’eixample.

L’any 1854 es va iniciar l’enderrocament de les muralles de Barcelona. El 1860 el govern central de Madrid va ratificar el “Proyecto de Reforma y Ensanche de Barcelona” (1859) conegut com el Pla Cerdà, no sense polèmica i oposició, per urbanitzar el nou eixample barceloní.

La burgesia del moment va veure en aquesta urbanització una oportunitat per mostrar el seu poder i prestigi.  El Passeig de Gràcia i els carrers adjacents es converteixen en un autèntic museu d’arquitectura, sobretot modernista, i ens permet trobar algunes de les obres més representatives i espectaculars d’aquest moviment.

Us proposem un petit itinerari per aquesta zona on observarem algunes manifestacions del modernisme, tant arquitectònic com decoratiu.

Heu de fer una foto amb algú del grup en cadascuna de les manifestacions artístiques proposades i contestar les preguntes sobre cadascuna d’elles.

A.- Parada Bus

           1.- 4 Gats

           2.- Palau de la Música

           3.- Queviures Murria

           4.- Casa Comalat

           5.- Casa Vídua Marfà

           6.- Farmàcia Bolós

CASA MARTÍ – ELS QUATRE GATS Montsió, 3 bis

Aquesta antiga taverna va ser un dels epicentres artístics i culturals de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Pablo Picasso són alguns dels il·lustres personatges que van menjar i beure en aquest peculiar cenacle inaugurat el 1897 als baixos de la neogòtica CASA MARTÍ (1895-1896), de Josep Puig i Cadafalch. L’edifici, d’aire més europeu que català, destaca pels grans finestrals ogivals amb vidrieres policromades i per la curiosa ornamentació de les finestres i del balcó flamíger. L’exterior també llueix escultures d’Eusebi Arnau, ferros forjats de Manuel Ballarín i, en el pedestal de la cantonada, l’estàtua Sant Josep de Llimona. Aquesta que es veu ara és una reproducció de la original, que va ser destrossada durant la Guerra Civil i recuperada per l’Ajuntament l’any 2000.

L’interior és espectacular: Ramon Casas va pagar de la seva butxaca les aranyes de llums circulars i el mobiliari medieval dissenyat per Puig i Cadafalch. Un altre dels seus “regals” va ser la pintura en què dos homes, l’amo de la cerveseria Pere Romeu i ell mateix, apareixen pedalejant un tàndem; el que hi ha a l’establiment és una còpia, ja que l’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El local, que va publicar la seva pròpia revista (Pèl & Ploma), es va convertir en un refugi d’artistes i intel·lectuals, com els compositors Enric Granados i Isaac Albéniz o els joves pintors Joaquim Mir i Pablo Picasso.

Preguntes

A quin estil artístic imita aquest edifici? Quins elements ho demostren?

Tant a l’interior com a l’exterior hi ha nombroses manifestacions d’arts aplicades. Feu una relació d’aquests objectes, situa’ls en el seu lloc i digues a quina tècnica pertanyen.

Objecte

Tècnica

Ubicació

PALAU DE LA MUSICA Sant Pere Més Alt

Aquest edifici, projectat per Lluís Domènech i Montaner al 1908, és la seu de l’Orfeó Català. Aquesta institució catalana, fundada per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives, ha tingut desde el seu inici el 1891, un paper molt important en la defensa dels valors de la cultura catalana.  Aquest és el motiu del perquè la decoració de l’edifici, mostra en la majoria dels seus espais representacions de les Quatre barres catalanes, que durant el franquisme es van cobrir amb cortinatges.

Dins d’aquesta sala cal destacar l’escenari, tot ell és una escultura que representa la Cavalcada de les Valquíries a un costat i el bust de Beethoven a l’altre, realitzats per Pau Gargallo i Dídac Massana. El fons de l’escenari hi ha diversos alt relleus amb decoració de mosaics, obra , segons Lluís Permanyer, d’Eusebi Arnau i Mario Maragliano. És espectacular la gran llum central de la sala de concerts de Rigalt i Granell.

El Palau va ser i és una de les obres mes emblemàtiques del modernisme, tant per als seus seguidors com per als seus detractors, de l’última dècada del segle XIX. Entre ells Josep Pla, a qui agradava dir que era el Palau de la “quincalleria” catalana.

La Unesco va declarar aquest edifici “Patrimoni de la Humanitat” el 1987.

Preguntes

Quin material predomina en l’edifici? De quin color ?

Quin tipus d’ornamentació caracteritza els capitells?

A la façana hi ha un grup escultòric molt famós, què representa?  Digues l’autor i descriu-lo.

QUEVIURES MURRIA Roger de Llúria, 85

Inaugurat el 1898 com torrador de café i fàbrica de neules, li va prendre el primer nom a l’església del costat, La Puríssima. La botiga és l’única de Barcelona, de les moltes que van existir a començament del segle XX, que conserva a la seva façana els rètol i anuncis modernistes realitzats en vidre tintat al foc. A l’interior encara s’hi troben l’antic rellotge, els mobles de caoba i pi i el taulell original.

Preguntes

Creus que aquesta botiga està pensada com les que es fan ara? Per què?

Hi ha tres anuncis importants en l’aparador de la botiga. Què anuncien? Dos d’ells són reproduccions de cartells d’un autor important. Quins i de qui?

CASA COMALAT Av. Diagonal, 442

Obra insòlita de Salvador Valeri i Popurull (1909-1911), de clares influències gaudinianes. Destaquen especialment les façanes: la principal, simètrica i urbana, i la posterior (carrer de Còrsega), menys formal, policromada i decorada amb unes curioses galeries de fusta amb persianes i ceràmiques de colors. L’interior no es queda curt: a més dels esplèndids paviments de mosaic allotja un mobiliari exquisit, de formes extremades, en particular els bancs i els llums del vestíbul. És un dels edificis més interessants del modernisme barceloní, amb aquestes dues façanes oposades, d’estil molt diferent. La façana del carrer Diagonal és de pedra llisa, amb profusa decoració escultòrica al voltant dels balcons i al coronament, on hi destaca el frontó amb obertures ovals i relleus de garlandes. L’altra façana, de gran originalitat, té un tractament a base de tribunes irregulars amb ornamentació ceràmica. La planta baixa, de granit artificial, dibuixa paràboles de tipus gaudinià.

Preguntes

Observeu el vestíbul de l’entrada. Quins elements hi destaquen? Quin material predomina?

Fes un dibuix esquemàtic de la planta baixa de la façana posterior.

FARMACIA BOLÓS Rambla de Catalunya, 77

Construïda entre 1904 i 1910 per Josep Domènech i Estapà, conserva gairebé tots els seus ornaments originals: un fanal aristocràtic i potser un xic ostentós amb el nom de la botiga, una vidriera amb el dibuix d’un taronger i un mobiliari que, com la resta d’elements decoratius, presumeix de la firma artesanal d’Antoni Falguera. L’antiga farmàcia Novellas, després Bolós, conserva la decoració realitzada l’any 1902, tant a l’exterior com a l’interior. Destaca el bell treball de fusteria i el panell de ferro sobre la llinda. A l’interior es conserven les vitrines i pintures originals, així com alguns objectes farmacèutics de l’època.

Preguntes

Quin element modernista destaca en la porta de la farmàcia?

Observa l’interior i exterior de la farmàcia. Descriu els elements decoratius.

CASA VÍDUA MARFÀ  Passeig de Gràcia, 66

Un dels millors exemples del llenguatge neomedievalista importat per alguns arquitectes modernistes. L’edifici, obra de 1901-1905 de Manuel Comas i Thos, excel·leix pels tres arcs de mig punt que donen al carrer i les esveltes columnes que sustenten la tribuna de la façana. S’inscriu dins l’estil historicista utilitzat també pels germans Bassegoda en altres edificis del passeig, molt proper al modernisme en alguns dels seus elements, particularment a la planta baixa i a l’interior de l’escala. La façana pren com a referència el gòtic civil, que s’expressa amb contundència a la lògia i tribunes de la planta principal, a les finestra coronella del segon pis i també a les impostes que recorren les llindes de les finestres rectangulars. La planta superior recrea una galeria medieval, amb un seguit d’arquets de mig punt sobre columnetes, coberta amb un ràfec força pronunciat. Flanquegen la façana dues torres amb teulada a dues aigües.

Preguntes

Creus que aquesta vivenda correspon a una família popular o burgesa? Quins elements de l’edifici t’ho fan pensar?

Sobre un croquis de la façana senyala els elements descrits en el text.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A continuació teniu informació sobre altres edificis modernistes dins de la zona , alguns són molt propers als treballats, és convenient doncs que aprofiteu per fer una ullada i comprovar la riquesa i diversitat del modernisme a Barcelona i Catalunya.

A. Casa Elena Castellano

B. Catalana de Gas, Gas Natural

C. Casa Llorenç Camprubí

D. Casa Calvet

E. Casa Rocamora

F. Casa Llopis Bofill

G. Casa Vallet i Xirò

H. Casa Jaume Forn

I. Casa Josefa Villanueva

J. Casa Terrades, Casa de les Punxes

K. Palau del Baró de Quadres

L. Casa Casas-Carbó

M. Casa Milà, la Pedrera

N. Casa Domènech i Estapà

O. Casa Juncosa

P. Casa Dolors Calm

Q. Casa Batlló

R. Casa Amatller

S. Bancs-Fanals

T. Casa Lleó Morera

U. Casa Malagrida

A.- Casa Elena Castellano
Adreça
Santa Anna, 21.
Descripció 

Un edifici de 1907 de Jaume Torres i Grau, en què destaquen les dues tribunes superposades i l’ornamentació floral de la façana, típicament modernista.

B.- Catalana de Gas, Gas Natural
Adreça
Portal de l’Àngel, 20-22
Horaris
Museu del Gas: visites concertades, tel.: 900 150 366.
Descripció 

Una monumental i eclèctica obra de Josep Domènech i Estapà (1895), construït per encàrrec de la Societat Catalana per a l’Enllumenat del Gas. Actualment és una botiga de roba.

C.- Casa Llorenç Camprubí
Adreça 

Cas, 22 

Descripció 

Obra d’Adolf Ruiz i Casamitjana (1901). Amb una remarcable tribuna que ocupa el principal i el primer pis de la finca, la Casa Camprubí és un bon exemple de l’obra de Ruiz de finals de segle, una època en què aquest arquitecte va realitzar una interpretació molt personal d’un ampli repertori de formes i elements neogòtics.

D.-Casa Calvet
Adreça
Casp, 48
Descripció

Obra d’Antoni Gaudí. L’arquitecte va iniciar el seu primer edifici d’habitatges el 1898 en ple Eixample, i en una línia que va ser àmpliament seguida per autors d’altres cases amb profusió d’elements barrocs o rococós, com les formes ondulades i el peculiar tractament de la irregular superfície de pedra arenosa de Montjuïc, els balcons o les tribunes.

E.-Cases Rocamora
Adreça
passeig de Gràcia, 6-14
Descripció 

Aquest edifici és, juntament amb la Casa de les Punxes, de Puig i Cadafalch, un dels conjunts arquitectònics més grans de tot l’Eixample. Al contrari del que era habitual a l’època, el solar no va ser dividit en diferents immobles, sinó que es va construir un únic volum arquitectònic per emfatitzar la magnificència de l’edifici. L’obra, de marcat estil neogòtic, va ser firmada el 1914 pels germans Bassegoda (Joaquim i Bonaventura), que van dedicar una atenció especial al tractament de la pedra de la façana i al singular conjunt de tribunes a la cantonada amb el carrer de Casp. 

F.-Casa Llopis Bofill
Adreça
València, 339; Bailèn, 113
Descripció 

Potser l’obra més notable d’Antoni M. Gallissà (1902). L’edifici, de grans dimensions i molt modificat, és un aparador de detalls decoratius en els quals es fa palesa la influència de Domènech i Montaner. Cal destacar l’extraordinària planta baixa i les tribunes i balcons. 

G.-Casa Vallet i Xiró
Adreça
Mallorca, 302.
Descripció 

Obra de l’arquitecte Josep M. Barenys i Gambús, que la va projectar el 1913 amb un estil considerat propi ja del final del Modernisme, amb influències dels moviments de la Secession centreuropea. 

H.-Casa Jaume  Forn
Adreça
València, 285
Descripció 

Un edifici de 1909 amb unes notables vidrieres angulars i una remunta posterior que distorsiona el conjunt, obra de Jeroni F. Granell i Manresa.

I.-Casa Josefa Villanueva
Adreça
València, 312
Descripció 

Construïda entre 1904 i 1909 per Juli M. Fossas, destaca per una elegant tribuna en una de les cantonades, que tenia la seva rèplica, avui desapareguda, en l’altra cantonada de la finca.

J.-Casa Terrades, Casa de les Punxes
Adreça
Diagonal, 416-420
Descripció 

Aquest edifici, conegut popularment com la CASA DE LES PUNXES, va ser construït entre el 1903 i el 1905 per Josep Puig i Cadafalch. La Casa de les Punxes té una silueta característica i és una de les obres més famoses del Modernisme. L’edifici s’alça sobre un extens solar que era propietat de les germanes Terrades i està format per tres cases d’habitatges, tot i que sembla un bloc uniforme. En construir-lo, Puig i Cadafalch va estilitzar al màxim els seus típics elements d’inspiració medieval, reforçant-los fins al punt que la casa sembla un castell. L’edifici té quatre torres rodones rematades amb agulles còniques —les “punxes”—, una torre principal amb cimbori i una legió de tribunes i miradors d’estil gòtic flamíger. L’escriptor australià Robert Hughes la descriu al seu llibre Barcelona com “un barreja entre una casa gremial flamenca i un castell del boig Lluís II de Baviera”. A la seva espectacular façana de maó, tret de la planta baixa, que és de pedra, destaquen els forjats, els balcons i els plafons de ceràmica amb motius patriòtics. El més gran i més conegut d’aquests plafons és el que representa sant Jordi, amb la llegenda “Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”, que va ser considerat per alguns una provocació. L’histriònic polític espanyolista de l’època, Alejandro Lerroux, va qualificar aquest plafó de “crim contra la nació” (espanyola, en aquest cas), però l’art va prevaler per sobre la política i l’escut va sobreviure, fins i tot durant el feixisme, amb una comissaria de policia al davant. 

K.-Palau del Baró de Cuadras

Adreça
Diagonal, 373. 

Descripció 

Aquest palau, construït entre el 1904 i el 1906, allotja avui la Casa Àsia, institució pública constituïda l’any 2001 amb l’objectiu de promoure la realització d’actuacions i projectes per impulsar la relació amb Àsia en els àmbits institucional, cultural, acadèmic i econòmic. L’edifici és tota una lliçó de creativitat i elegància de Puig i Cadafalch. Tot és exemplar: des de la reixa de la porta fins als interiors, amb un vestíbul molt ornamentat, i la façana, que conjumina formes gòtiques i plateresques, amb una abundant decoració floral. Una de les curiositats és la doble façana de l’edifici: la de la Diagonal accentua el caràcter noble i singular del palau, mentre que la del darrere (carrer del Rosselló) evidencia el caràcter de casa d’habitatges. L’interior té un regust oriental gràcies als mosaics romans, les policromies sobre fusta, els esgrafiats i les gelosies de fusta. 

L.-Casa Casas-Carbó

Adreça
passeig de Gràcia, 96
Descripció 

Construïda per Antoni Rovira i Rabassa el 1894, amb un interessant balcó de pedra picada a la façana del pis principal, però el més notable d’aquest edifici, que va ser la residència del pintor Ramon Casas i de l’escriptor Santiago Rusiñol, rau a l’interior, on destaquen el pati del principal, un elegant jardí romàntic de finals del segle XIX i la xemeneia que el 1902 va fer el decorador Josep Pascó per a la planta noble de l’edifici. 

M.-Casa Milà, la Pedrera
Adreça
Passeig de Gràcia, 92 / Provença, 261-265.
Descripció 

Popularment coneguda com LA PEDRERA. La Casa Milà, l’últim edifici d’habitatges construït per Gaudí, va ser bastit per encàrrec de Pere Milà, un jove promotor urbanístic que s’havia casat amb Rosario Segimón, la rica vídua d’un indià anomenat José Guardiola. Milà era aleshores un triomfador, amant del luxe, les modes i les novetats: un veritable “dandy” de la Barcelona modernista. Va ser un dels primers a presumir de cotxe a motor pels carrers de la ciutat mentre —tal vegada com a torna— els barcelonins feien broma de la seva coneguda afecció als diners i la ostentació, tot preguntant-se si no estaria “més interessat en la guardiola de la vídua que no en la vídua d’en Guardiola”. Plenament atrapat per la “febre” modernista, Milà va voler un edifici que deixés bocabadada la ciutat i superés en esplendor els seus notables “veïns”, les cases Batlló, Amatller i Lleó Morera. I sens dubte ho va aconseguir. Animat per un pressupost il·limitat, Gaudí va regalar a la ciutat un paisatge geològic, un penya-segat marí, una escultura abstracta amb formes orgàniques de mides gegantines. La Casa Milà és, de fet, el triomf de la línia corba, que s’imposa amb una rotunditat mai vista abans. La Pedrera és el nom amb què els barcelonins van batejar l’edifici quan el van veure acabat el 1910, impressionats per aquella insòlita i aberrant façana, que provocà moltes burles populars i crítiques de dibuixants i escriptors. El pintor Santiago Rusiñol, per exemple, feia broma afirmant que els habitants d’aquest edifici que semblava una cova, enlloc d’un gos o un gat, devien de tenir serps com a animals domèstics. El polític francès Georges Clemenceau, tot visitant Barcelona, va ironitzar que els catalans estaven tan amarats de la llegenda de Sant Jordi que fins i tot construïen cases per a dracs. Les caricatures publicades també van ser molt nombroses, com la que mostrava la Pedrera usada com a garatge per a dirigibles i altres artefactes voladors que entraven i sortien dels forats del seu escull aeri. Hi havia qui veia semblances entre la Pedrera en construcció i les imatges que s’havien publicat als diaris dels desastres d’un terratrèmol a Andalusia. Gaudí no va concebre la Casa Milà com un simple edifici d’habitatges: en va fer una obra total que ultrapassava el marc de l’arquitectura per endisar-se també en l’escultura. Influenciada pels inicis fulgurants de l’Art Nouveau, la façana està revestida amb pedra calcària formant uns característics volums corbs que recorden un penya-segat marí per la suggeridora forma en sinuosos arabescos dels balcons de ferro forjat. La part inferior de la façana està construïda amb pedra del massís del Garraf, i la superior, amb pedra calcària de Vilafranca del Penedès, tota picada per aconseguir una textura mat. Originalment, Gaudí va pretendre convertir la Pedrera en una al·legoria religiosa del Sant Rosari culminant la façana amb un medalló de bronze d’uns quatre metres d’altura. Però l’esclat de la Setmana Tràgica —una revolta popular que el 1909 es va alçar contra la mobilització de reservistes catalans per lluitar a la guerra del Marroc i durant la qual es van cremar nombroses esglésies— va persuadir el senyor Milà que un edifici d’habitatges amb una verge gegantina acabaria sent blanc predilecte de les ires anticlericals. Amb seny, va optar per cancel·lar aquesta part del projecte. Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els “sentinelles” amb gran elm a les sortides de les escales. L’interior, però, té poc de fortalesa. Les pintures dels sostres dels patis d’entrada i dels interiors són particularment interessants. L’antiga cotxera subterrània, la primera que es va construir a Barcelona sota terra, és un espai semicircular i en pendent amb columnes de ferro forjat i totxo que sostenen l’edifici (avui és un auditori i no està inclòs en la visita turística). La dona del senyor Milà, Rosario Segimón, no va compartir mai la “devoció” del seu marit per Gaudí, però va consentir a viure entre sostres ondulats fins al 1926 quan, després de la mort de l’arquitecte, va reformar la planta principal en un estil Lluís XVI, molt més del seu gust. Aquest espai és avui, suprimits els envans divisoris, on s’exhibeixen les grans exposicions. L’Espai Gaudí és a les golfes de la Pedrera, on hi havia els safareigs de la casa i que ara han recuperat l’aspecte original de senzilles voltes parabòliques fetes amb totxanes. La planta, que uns anys més tard va admirar Le Corbusier, té forma de vuit. L’element principal són els 270 arcs parabòlics, que tan aviat semblen el costellam d’un animal enorme com la forma d’una palmera. La recuperació d’aquest espai va comportar l’eliminació de tretze apartaments construïts el 1953, que per altra banda tenien el seu mèrit arquitectònic. Quan les golfes van recuperar el seu estat original, es va poder comprovar que Gaudí havia donat una ubicació ben precisa a les finestretes, distribuïdes en diferents nivells perquè entrés prou llum a tot l’espai i alhora hi circulés aire constantment, perquè a les golfes també s’hi estenia la roba. Actualment l’Espai Gaudí explica mitjançant una sèrie de dibuixos, maquetes, fotografies i audiovisuals la vida de Gaudí, el seu context històric i cultural, i els valors artístics i les innovacions tècniques de la seva obra. Des de l’Espai Gaudí s’accedeix al terrat esglaonat de la Pedrera, batejat “el jardí dels guerrers” pel poeta Pere Gimferrer per l’aspecte de les xemeneies. El terrat també ha experimentat una restauració radical: només s’han conservat les xemeneies que són originals de Gaudí. La restauració ha tornat l’esplendor a les xemeneies i els badalots revestits amb fragments de marbre i trencadís de rajoles de València. La xemeneia coronada amb capelletes de vidre —que segons s’ha dit va fer Gaudí a l’endemà de la inauguració de l’edifici aprofitant les ampolles buides de la festa— es va restaurar amb bases d’ampolles de xampany de principis del segle XX. El treball dels restauradors ha permès recuperar la força original del voladís de pedra d’Ulldecona, amb fragments de rajoles. El conjunt té més color que la façana, tot i que aquí les tonalitats cremoses són dominants. Des del terrat de la Pedrera gaudim d’una altra perspectiva dels patis interiors i, a l’horitzó del paisatge urbà, hi albirem les torres de la Sagrada Família. L’última etapa de la visita és “El Pis de la Pedrera”, un espai que ajuda a conèixer els elements clau de l’interiorisme de Gaudí i que explica la vida quotidiana d’una família burgesa de la Barcelona de principis del segle XX. En gairebé 600 metres quadrats —dos dels antics habitatges de la Pedrera— hi ha la reconstrucció d’un habitatge de l’època: no hi falten ni el despatx, ni els vells banys, ni les austeres habitacions pel servei domèstic. La Casa Milà va ser declarada per la UNESCO Bé Cultural del Patrimoni Mundial el 1984. Curiosament, en aquella època l’aspecte de la Casa Milà era deplorable. La façana havia adquirit un to brut, gos com fuig; els frescos del vestíbul estaven molt deteriorats; la planta principal era una sala de bingo i els aparadors de les botigues de la planta baixa trencaven les corbes de les obertures originals. L’any 1986 CAIXA CATALUNYA va adquirir l’edifici i va iniciar la seva restauració i rehabilitació que es va perllongar deu anys. El 1996 es va obrir al públic com a Centre Cultural esdevenint ràpidament un dels espais culturals de referència a la ciutat de Barcelona. Actualment La Pedrera és la seu de Fundació Catalunya-La Pedrera i és on s’hi troben els diferents departaments de la Fundació. 

N.-Casa Domènech i Estapà
Adreça
València, 241
Descripció 

La residència que l’arquitecte Josep Domènech i Estapà es va construir entre 1908 i 1909 i que té una façana d’obra vista de curiosa distribució asimètrica, amb una gran tribuna en un costat, compensada en l’altre per una línia de finestre

O.-Casa Juncosa
Adreça
Rambla de Catalunya, 78
Descripció 

De Salvador Viñals i Sabaté, construïda entre 1907 i 1909 en un gran solar de la cantonada amb el carrer de València, i que destaca especialment per la gran tribuna central i el vestíbul d’aire lleugerament modernista. 

P.-Casa Dolors Calm
Adreça
Rambla de Catalunya, 54
Descripció 

Aquest edifici, reformat el 1903 per Josep Vilaseca i Casanovas, destaca per l’elegant marqueteria del cos de les tribunes —actualment una mica deteriorades— i també pels esgrafiats i els elements escultòrics de la planta baixa i la cornisa. 

Q.-Casa Batlló
Adreça
Passeig de Gràcia, 43, 08007 Barcelona
Descripció 

Josep Batlló era un magnat del tèxtil català que va obrir diverses fàbriques, com ara l’antic Vapor Batlló del carrer d’Urgell que avui allotja l’Escola Industrial. Quan el 1904 Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec de remodelar l’edifici, del 1870, la fabulosa riquesa de Batlló li va permetre desfermar els seus somnis i va manifestar la intenció de recrear-hi el paradís. Va reformar la casa de dalt a baix: hi va afegir un cinquè pis, va construir els soterranis, va fer més gran el vestíbul, va refer l’escala i els murs interiors dels pisos i va alterar la forma de totes les habitacions amb les seves àmplies corbes, de manera que no hi ha cap angle recte a tota la casa. L’element més singular de la Casa Batllò és la façana, que combina la pedra de les plantes baixa i noble amb el revestiment de mosaic de les plantes superiors, i es corona amb un sostre escamós que recorda el dors d’un rèptil. Les intencions de Gaudí en aquesta façana han estat sempre objecte d’elucubracions. Per alguns, l’objectiu de Gaudí va ser edificar un himne simbòlic de la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya, en la seva mitològica victòria sobre el drac. El sostre seria el llom del drac, la torre semicircular simbolitzaria la llança del sant guerrer, i els balcons de ferro dels pisos intermedis i la tribuna del primer pis representarien els cranis, els ossos i tendons de les víctimes anteriors del saure —les restes dels àpats del drac. Però una altra versió de la història rere la façana de la Casa Batllò és la que defensa que es tracta d’una al·legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; les columnes els ossos de les disfresses de la Mort, i la cascada multicolor de ceràmica en trencadís que “cau” per la paret de la façana —obra d’un jove Josep Maria Jujol— seria el confetti de la festa. Si la façana és espectacular, l’interior no es queda enrere. El celobert de la Casa Batlló és una autèntica meravella de l’arquitectura. Gaudí, sempre obsessionat per la lluminositat, el va cobrir amb un revestiment de ceràmica blava irregular que enfosqueix, passant del gris perla al blau cobalt, a mesura que ascendeix cap a la claraboia. El resultat d’aquesta argúcia arquitectònica, gairebé subliminar, és l’efecte òptic d’una distribució equitativa de la llum de baix a dalt. Per completar l’efecte, els balcons i les finestres són més grans en els pisos inferiors i es van fent més petits com més amunt del celobert. L’escala que condueix al pis principal es retorça com l’esquelet d’un dinosaure fossilitzat i el mur, sinuós, pintat de forma que sembla un mosaic, mostra uns reflexos i una superfície similars a les parets d’una cova erosionada per l’aigua. L’estat de conservació del pis principal és excepcional. Els contrapesos que aixequen les vidrieres i obren la tribuna de bat a bat al passeig de Gràcia encara estan en ple funcionament, com les reixes que permeten graduar l’entrada d’aire de l’exterior, creant un singular sistema de ventilació natural. La planta noble, però, només conserva dos mobles dissenyats per Gaudí per als Batlló: un bufet i un banc. El MNAC (34) conserva altres peces dissenyades per Gaudí per a aquesta casa. 

R.-Casa Amatller

Adreça
Passeig de Gràcia, 41. 

Descripció 

La història d’aquest immoble es remunta a l’any 1898, quan l’industrial xocolater Antoni Amatller, aficionat al col·leccionisme de vidre antic i a la fotografia, va voler transformar un edifici anodí del 1875, que havia comprat per traslladar-hi la seva residència principal. L’industrial va encarregar les obres a l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l’aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l’habitatge principal, tot i que l’immoble havia de ser habitat per diverses famílies. 

Puig i Cadafalch va crear a la Casa Amatller una lectura molt personal del gòtic, obrint un camí que li va permetre mantenir l’excel·lència de la seva obra fins i tot en els moments en què els elements del llenguatge gòtic eren abandonats per gairebé tots els arquitectes. El primer que sorprèn de l’edifici és l’esglaonada façana de reminiscències nòrdiques, presidida per una membrana esgrafiada d’estucs ocres i blancs i coronada per un exuberant frontó flamenc ornamentat amb rajoles vitrificades de València vermelles i daurades.
La façana, considerada per alguns especialistes com “l’apoteosi de les arts decoratives” i en la qual hi ha qui vol veure influències dels palauets urbans de Copenhaguen, Brussel·les o Amsterdam, té una tribuna d’inspiració wagneriana que evoca la façana de la capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Puig i Cadafalch va regalar la casa amb els seus típics detalls d’inspiració medieval. Les portes d’accés, per exemple, estan decorades amb escultures, capitells i estucats com la figura de pedra de sant Jordi matant el drac, obra d’Eusebi Arnau. També als baixos hi ha una joieria que ha respectat les petites finestres originals d’ornamentació floral, inspirades en les masies gòtiques catalanes. A la planta noble, les figures de les finestres recreen les fantàstiques i grotesques criatures que poblaven palaus i esglésies gòtiques. 

El vestíbul està decorat amb tres llums de bronze i una elegant escala que condueix a la planta noble, on hi ha l’Institut Amatller d’Art Hispànic, fundat per la família Amatller: una entitat acadèmica dedicada a l’estudi de l’art espanyol, avui propietària de l’edifici. El pis principal és un dels pocs interiors de Barcelona que encara avui conserven no tan sols bona part de la riquesa ornamental original, sinó també l’atmosfera daurada i opulenta d’aquella burgesia de l’Eixample modernista gràcies a les escultures que s’adapten als espais, als terres de mosaics d’estil romà i de marbre blanc, i als sostres que presenten una rica combinació de bigues policromades i estucs esgrafiats. La xemeneia és una de les peces més notables, tot i que molts consideren que l’obra mestra del pis és la columna de marbre rosat situada al bell mig de la tribuna i que es veu des del carrer; una columna sense cap missió estructural, només concebuda per pur hedonisme. Malauradament, aquest pis no es pot visitar. Tot i així, al MNAC (34) es poden veure diversos elements del mobiliari original d’aquesta casa.

S.-Bancs-Fanals
Adreça
Passeig de Gràcia, s/n
Descripció 

Pere Falqués va dissenyar 31 d’aquests BANC-FANALS (55) el 1906 per moblar i il·luminar el passeig en sintonia amb la sumptuositat i la voluntat d’ostentació de l’arquitectura. L’Ajuntament va restaurar aquests elements durant els anys vuitanta quan ja presentaven un estat ruïnós. Cal distingir aquests elements originals de l’època modernista dels bancs-parterre rodons que trobem en alguna de les àmplies cantonades del passeig, que són fruït d’un cert “neomodernisme” contemporani i van ser afegits al paisatge de la gran avinguda barcelonina amb un concepte de la idoneïtat que segueix essent objecte de polèmica a la ciutat. 

T.-Casa Lleó Morera

Adreça 
passeig de Gràcia, 35 

Descripció
Lluís Domènech i Montaner es va encarregar el 1905 de la reforma d’aquesta casa, construïda el 1864 per la Sociedad Fomento del Ensanche, amb l’objectiu de millorar-la i decorar-la per als nous propietaris, la família Lleó Morera. El més renaixentista dels arquitectes de la Barcelona modernista va aconseguir conjuminar a la Casa Lleó Morera —una obra en principi petita i fins i tot modesta— l’esforç creador d’un nombre considerable d’artistes i artesans que, treballant en estreta col·laboració, van aconseguir una sorprenent i gairebé miraculosa unitat final, al més pur estil floral de Domènech i Montaner. Així, la Casa Lleó Morera presenta, des del vestíbul i passant per l’escala, l’ascensor i la planta principal, un dels conjunts més rics i millor conservats de les arts aplicades del Modernisme: mosaics, vidrieres, marqueteries, paviments, escultures... En el principal hi ha, precisament, un dels grans tresors del Modernisme barceloní: una monumental vidriera de l’empresa d’Antoni Rigalt (Rigalt, Granell i Cia) que ocupa l’antic menjador de la casa i que representa una bucòlica escena rural. La mateixa planta llueix vuit plafons i unes llindes de ceràmica amb figures de porcellana en relleu en què Eusebi Arnau va esculpir una canço de bressol, La dida de l’infant rei. 

A la façana destacaven també els treballs de l’escultor Arnau, però les figures femenines dels arcs de la planta baixa van ser mutilades als anys quaranta junt amb altres detalls ornamentals perquè una botiga pogués instal·lar-hi les llunes dels aparadors. Els baixos van ser parcialment restaurats el 1992 a partir de fotografies i altres documents. Al MNAC (34) es poden contemplar elements d’interiorisme del pis principal, obres de l’ebenista Gaspar Homar. Entre mobles, llums i catifes, destaca un gegantí sofà-armari de marqueteria.

U.-Casa Malagrida
Adreça
passeig de Gràcia, 27
Descripció 

Obra de Joaquim Codina i Matalí, realitzada entre 1905 i 1908. Com d’altres edificis de l’època situats a la millor zona de l’Eixample, l’aparença exterior de la Casa Malagrida és la d’un palauet urbà que fuig de la tipologia habitual de la casa de veïns de l’Eixample. Tot i aquest aspecte, la casa tenia des del seu origen la funció d’habitatge plurifamiliar. El més notable de l’immoble és l’espectacular coronament en forma de cúpula i els fanals de ferro forjat d’un vestíbul on val la pena aturar-se per contemplar els elegants frescos i cassetonats del sostre.